Entrevista a la professora Teresa Esteve

Seidia: capítol emés el 14-6-13

Entrevista a Teresa Esteve

1.- L’any 1928, l’escriptor valencià Ernest Martínez Ferrando qualifica l’aparició de Seidia, publicada el 1920, com «el major esdeveniment literari en la república de les lletres valencianes des dels dies del patriarca Llorente»

Joaquim Garcia Girona: Preàmbul de Seidia

Lectors estimats, escolteu-me:

Era jo encara un estudiantàs de llatí, i vaig fer uns versos, en castellà, a un lloc pintoresc de la meua vila, en los que feia eixir una princesa mora. Allò era un brot bordissenc, però esclatava sense dubte a l’escalforeta de certa exaltació de sentiment per la terreta nadiua, i no com se vulga, sinó d’enyorança de les seues glòries antigues.

Aplegat jo a home, i a capellà, aquell entusiasme havia fet tota sa pujada i del tot em posseïa.

2.- Has afirmat, Teresa, que l’obra Seidia va molt més enllà de l’enyorança històrica, i que Garcia Girona, desoint els consells d’un poema de Llorente, que data del 1865, desitja reviure el passat com a fonament de la identitat valenciana.

Lo gran rei en Jaume, sos cavallers, ses valentes mainades, les glorioses hominies que en nostra terra executaren, i lo mèrit cent vegades més gloriós d’haver-la repoblada de cristians, tot me tenia corprés i enamorat i desitjós d’enamorar-ne als nostres coterranis.

La història d’aquell cicle de glòries, fonament del nostre gran poble del Regne, l’hagués jo volguda vore en totes les mans; hagués volgut que la mateixa Crònica del rei en Jaume fos familiar vora la llar encesa de nostres cases, ressonant ses heroiques contalles en aquella llengua, que és la nostra d’avui, dins l’ànima de nostra raça, com alguna cosa consubstancial a la mateixa.

Llavors vaig i penso: «Eixa història, si jo la poguera escudellar en lo motle dels versos, és a dir, a modo de romanç, i en nostra clara llengua valenciana, tal volta aconseguiria que els abellira als meus paisans del Maestrat i de la Plana, en lo que d’esta nostra terreta parla dita història, i en fessen menjada en les seues vetlades casolanes».

3.- Has destacat la minuciositat i el rigor històric de Garcia Girona, i el fet que l’autor eixampla o retalla el temps segons la importància que vol atorgar als fets exposats.

Cavallers: lo pensament sempre corre més que les cames. Mamprenc los versos, i tan a penes començats, sentisc en les meues carns la fiblonada del mirar enutjat de la Poesia. Me n’entrava, atotinat i irreverent, en lo sagrat de la deessa. Nostra Reconquista era una epopeia, i no havia de ser cantada com romanç de cego, sinó a so de trompa. Ja me’n tornava arrere, quan caic en lo compte que la Crònica del Rei ja ho era de per si una cançó èpica. A mi no em calia més que ficar-la en vers, més o manco estirat, i obra feta. Majorment per quant lo punt de vista des del que jo volia enfocar los personatges, i lo camp d’acció en què havia de menejar-los, no era extens l’un, ni allunyat l’altre: lo período des de la presa de Morella tro a la de Borriana, des de gener a juliol de l’any del Senyor 1232.

Emperò: ¿em daria la Crònica en eixe espai de temps un nucli d’unitat d’acció, que m’era necessari?... Al remat no vaig tindre més remei que inventar-lo de mon propi, i vaig donar forma i ser a Seidia la protagonista, qui amb la trama senzilla de ses amors fora aquell aglutinant de la unitat fins a un punt de cohesió i d’interés, que, en quant li fos donat de bona ventura i encert a l’autor, pogués sa creació omplir l’obra i posar-li el nom.

4.- Teresa Esteve: has afirmat que l’obra Seidia té un gran to poètic, inusual en l’època. Això però, l’autor afirma no haver dedicat atenció especial al nivell mètric, perquè escrivia el llibre per a «la gent del poble i no per als erudits».

¿Quedaven així vençudes totes les dificultats? Ficat en lo ball tenia jo de ballar, que en lo meu cas vol dir, anar tro al fi. Los cànons dels mestres, la seua manera de poetitzar, encara que a longue, tenien de ser observats. Jo havia de metre-hi alguna cosa de deus ex-machina i d’aquells motius més típics de les epopeies. I com no anava jo a inventar la pólvora, vaig i empro lo motle d’algun que altre dels mestres, i, fugint lo més possible del servilisme, me faig amb eixes peces que m’eren necessàries. Açò dóna raó de la introducció del fetiller Ariel, de la bruixa Boia, etcètera.

Algunes, no obstant, que pareixeran imitacions, tals com la correguda de bous del cant cinqué, no ho són, sinó meres coincidències.

5.- Sobre Seidia has escrit que «Garcia Girona pretenia escriure un llibre popular i popularitzador, i amb aquest fi bastí una obra que connectara amb la sensibilitat del poble».

Aquests procediments, aquest estil, naturalment, fan despendre de l’obra una ferum d’antigor i de cosa sabuda, que als entesos no els pot saber a gust nou. En descàrrec haig de dir que, a l’acometre jo un assumpte medieval, creguí honradament que no podia adaptar-li altra forma interna que la d’altres obres de pareguda naturalesa d’aquelles edats. Me pareixia fer al cas allò de l’Evangeli: «Ningú fica d’un vestit nou un pedaç en un vestit vell: i si no, de segur que esgarrarà lo nou, i al vell no li vindrà bé lo drap tret del nou». Entenia jo que Seidia devia de ser un llibre escrit com ho hauria estat en lo temps dels fets que narra, salva la llengua, que en sa forma antiga la nostra gent no l’hagués entesa. En remat i conclusió: jo escrivia este llibre per a la gent i no per als erudits, i a la gent tot li sap a nou

6.- Has afirmat que ni la Renaixença valenciana, ni el valencianisme a les comarques de Castelló expliquen suficientement l’origen de Seidia. L’origen, per tant, ¿deu estar a l’ambient de la Renaixença catalana a Tortosa, encapçalat per un grup de capellans escriptors?

Ara dos paraules sobre la llengua. Seguisc lo consell cervantí, i use de la que vaig mamar amb la llet, la serrana del Maestrat. La que essent colorada i endurida del serení de nostres muntanyes, és cortesana i dolça al tebi oreig de la perfumada platja de València. Per açò, perquè és una mateixa, no l’escric ací tan aspriva i ferrenya com la parlem al Maestrat, sinó que li faig pendre posades i caigudes com les de la Plana i la mateixa capital de nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels noms, avui al Maestrat quasi desterrades, i la forma simple del pretèrit indefinit (vingué, fon, féu), també d’allí desapareguda. Més encara: no he titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima que, siga lo que es vulga de les modalitats de la llengua del nostre gran rei dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú; i és llei obligatòria i tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingüística i literària que encalçaren en lo segle d’or de les nostres lletres. No dec deixar de dir que els raonaments que fan los personatges, si són en escenes i situacions preses de la Crònica, los pose sempre, en quant és possible, en vers, en les mateixes paraules i modismes d’aquella; i, quan no en són, los ajuste quant puc als raonaments de la Crònica.

7.- Teresa Esteve: has parlat sobre Seidia com «un model d’obra renaixencista, un model d’obra de la Renaixença» i com «una obra excepcional dins l’entorn poètic de l’epòca».

Has dit que a Seidia es reivindica el patriotisme i la identitat valenciana, una tendència que prové de la Renaixença, i que Garcia Girona exalta.

En quant a la forma i diversitat de metres, de què en faig ús seguisc allò de pictoribus atque poetis d’Horaci. Més que quatre camins, encara que no hi fico lo signe de la dièresi a les vocals que no fan diftong deuen pronunciar-se separades, com ho demana l’índole de nostra llengua; de lo contrari, lo vers se llegiria curt. Tocant a l’ortografia, com no tenim encara normes definitives, uso la que al meu entendre és millor.

Per fi: van per a cada cant algunes notes explicatives dels llocs del text més necessitats de clarícia: tot en gràcia dels menys sabedors de les coses de nostra terra i història.

Senyors lectors: si busqueu en este llibre coses noves i exquisides de gran emotivitat, ja haveu llegit prou. Però si vos trobeu amb paciència per a refrescar la memòria de coses velles de nostra comarca, que no per ser-ho velles deixen de ser hermoses, i justipreuar lo que per amor a eixes coses de sa terra i de sa llengua ha treballat i suat un que no va nàixer poeta, tireu per avant.                                                                                L’autor

Claus de l'epíleg: "Triomf"

CLAUS DE L’ACCIÓ DE L’EPÍLEG DE SEIDIA

La rendició de Borriana i l’eixida els vençuts  

L’epíleg de Seidia de Garcia Girona, titulat «Triomf», clou l’obra amb la història de la rendició de Borriana al rei Jaume i. La fi del setge hom pot semblar poc heroica, acostumats com estem a gestes de fantasia cinematogràfica. Però aquest era el sistema de conquesta medieval quan s’intentava prendre una vila murallada. La mateixa ciutat de València tampoc no va ser conquistada, sinó que també es va retre al rei conqueridor, per a gran desil·lusió dels nobles del seguici, que no van poder saquejar-la....  

Garcia Girona, l’autor de Seidia, empra a l’epíleg versos d’art major, el decasíl·lab de tradició catalana, per a descriure aquell moment de grandesa del monarca. L’hora és d’un dia d’or, «amat del sol», es fa «l’espera en alt silenci solemnial», les hosts estan formades a rengleres, amb llances on «la llum rialles fa». Envoltat de bisbes i prohoms es troba el rei Jaume i:  «Com esplendix sa rossa gran figura/ dalt del cavall! De porpra extens mantell/ cobrix sa espatla, i la cavalcadura». Marcant un interessant contrast cromàtic, de caràcter simbòlic, el poeta ens explica que la comitiva dels vençuts, amb Al Hadrí al capdavant, van «d’amples sedes vestits de baix color».

És el moment dels grans gestos polítics. El breu discurs del valí al rei manifesta una gran emotivitat: «Rei poderós, preneu ma vila amada;/ Al·là ho decreta: us dono un paradís./ Deixeu-me anar-me’n lluny d’esta contrada/ per a plorar ma sort infortunada; però empareu tant de muslí infeliç!». El rei és mostra magnànim i reconeix la dignitat de l’oponent -«En aquest seti us sou cobert de glòria/ fent la defensa amb guerrejar lleial»-, i demana a Al Hadrí que abrace la llei cristiana, justificant-se en el fet que des de «los savis temps de l’antigor/ senyorejà esta terra valenciana». L’exemple de Seidia acceptant el cristianisme és invocat ara també com una mena d’argument de prestigi o autoritat.

Guiats pel rei, Al Hadrí, l’exemir Abú Seid i els seus fills visiten la tenda on es troba el cadàver de Seidia, entre cirials. Tothom, el pare i germans i el líder de la Borriana vençuda, viu un moment de plany. Però el comiat demostra que no hi ha reconciliació, ni amistat possible: Al Hadrí rebutja l’abraçada d’Abú Seid, que amb el nom de Vicent s’ha passat a les rengleres del cristianisme. El valí de Borriana agraeix al rei la seua proposta, però li manifesta fidelitat al profeta Mahoma. En el moment de partir, Hadrí abraça Artal, fins ara aliat de bàndol, i el seu pare Blasco, amb qui ha intentat conspirar contra el rei Jaume. Després l’autor de Seidia ens relata com tot el veïnat de Borriana, set mil habitants segons l’obra, «portant cascú en fardell/ los béns que pot» s’encamina cap a Nules, és a dir cap a l’actual Vilavella. La diada és la vespra del 25 de juliol, en què es celebra per primera vegada a la nova Borriana la festivitat de sant Jaume. Els ulls de Garcia Girona, com els dels personatges, s’adrecen cap al cel: al migdia, el càntic de lloança a Déu porta la mirada cap al cim de l’alminar més alt, on lluu la creu de Crist. Aquest triomf del cristianisme marca el final de l’obra.

Aquesta idea, ben discutible, és la que fonamenta el concepte de reconquesta i la ideologia de la continuïtat entre els regnes musulmans i els cristians, que tanta fortuna ha fet en textos d’antics cronistes i d’historiadors romàntics. De quina reconquesta podem estar parlant quan la conquesta de Jaume i crea una societat nova? Cristiana, europea i de llengua pròpia catalana. Evidentment, aquell concepte només es manté a partir del fet religiós de considerar que, abans de l’època musulmana, la població de València s’havia cristianitzat. L’afirmació va ser qüestionada per historiadors especialistes en el tema, com ara Enric Llobregat o Mikel d’Epalza. No podem oblidar que bona part dels famosos mossàrabs valencians, és a dir cristians, van marxar amb el cap de mercenaris o condottiero castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, i la resta van abandonar València acompanyant el rei aragonés Alfonso el Bataller, en la generació posterior al Cid. Segons sosté Mikel d’Epalza, els mossàrabs valencians eren cristians immigrants o transeünts, no pròpiament un element protegit en un enclavament sinó una diversitat de gent, oficialment estrangers. El concepte de reconquesta, doncs, es va considerar com una justificació ideològica de la croada contra l’islam, però és insostenible com a concepte històric.

En la nostra opinió, Seidia és molt més que una epopeia del triomf del cristianisme en el país dels valencians. Però tenim la hipòtesi que la conjectura sobre l’existència significativa d’una població cristiana i de parlar romànic abans de la conquesta de Jaume i, a la Catalunya i al País Valencià musulmans, es troba en el fons de la ideologia lingüística i cultural de Garcia Girona. El cristianisme i les parles neollatines explicarien, segons el gran poeta de Benassal, la unitat profunda de la llengua parlada a banda i banda del riu Sénia, del català que en aquelles comarques de frontera política històrica s’ha manifestat sempre tan unitari. És per això que en el fons Seidia és, alhora, un homenatge a la fe cristiana i un autèntic cant d’amor a la pàtria comuna de catalans i valencians. Esperem que a l’autor d’aquella obra magna, al gran Joaquim Garcia Girona, li arribe, per fi, l’hora merescuda de la glòria.

Qüestions sobre l'epíleg: "Triomf"

Epíleg

Triomf

Gran cerimonial de rendició de Borriana. Al Hadrí lliura la vila al rei Jaume I, que reconeix la dignitat de l'oponent i li proposa de fer-se cristià, com Seidia. Visita d'una comitiva de musulmans al túmul amb el cadàver de la sultana. Al Hadrí manifesta fidelitat a la fe musulmana. Tota la població de Borriana abandona la vila i marxa a Nules. En la vespra del dia de Sant Jaume, el rei i la host entren a la vila.

Qüestions de comprensió de la trama de l’Epíleg de Seidia

Qüestions	Vertader (V)	Fals (F)
Seidia és transportada a Borriana, on rep un acte d’homenatge
Al Hadrí accepta la proposta de Jaume I de continuar com a administrador de la nova Borriana cristiana
Tota la població musulmana de Borriana fa una gran festa abans d’abandonar la vila
Blasco d’Alagó i Artal deixen de col·laborar amb el rei Jaume I després de la mort de Seidia

Tema d’expressió escrita:

Explica quines noves viles es van crear a la comarca de la Plana a l’Edat Mitjana, després de la conquesta de Jaume I.

Tota la població musulmana va ser expulsada de la vila de Borriana. Quina és la diferencia entre els conceptes musulmà, mudèjar i morisc?

Epíleg: "Triomf"

EPÍLEG

TRIOMF

PRIMER NARRADOR

Al camp cristià li ve la més gran hora,

hora d'un dia d'or, amat del sol:

és prest a rebre l’ambaixada mora

que du les claus de rendició i lo dol.                  

Lo camp cristià, i al front son gran monarca,

l’espera en alt silenci solemnial;

tot quant la vista en l'ample camp abarca

és formació de gran cerimonial.                         

Allí les hosts quadrades i a rengleres,

de casdascuna davant, son capità.

En alt, al sol, les llances carasseres:

entre elles i ell, la llum rialles fa.

SEGON  NARRADOR

La majestat reial, de la corona

dels bisbes i rics homs cercada és:

¡aquest sí que és triomf que gallardona

l’abnegació del rei aragonés!

¡Com esplendeix sa rossa gran figura

dalt del cavall! De porpra extens mantell

cobreix sa espatlla, i la cavalcadura:

son cap realça del dragó el capell.

Sa majestat més clara és hui que aquella

amb què a l'hivern, a l'alba del nou any,

va fer sa entrada amb Blasco dins Morella,

de la Conquesta son primer afany.  

Aplega Hadrí, i sa llarga comitiva,

d'amples sedes vestits de baix color;

i desmuntant, aquesta explicativa

li fa al rei, amerada de tristor:

AL HADRÍ

Rei poderós, preneu ma vila amada;

Al·là ho decreta: us dono un paradís.

Deixeu-me anar-me'n lluny de la contrada

per a plorar ma sort infortunada;

Però empareu tant de muslí infe1iç!                  

PRIMER NARRADOR
I Al Hadrí proseguir no pot.

Amb gran dolçura, respon lo rei en Jaume:

JAUME I

Valí, cabdill valent:

Puix sou per fi vingut a gran cordura

de retre el lloc, jo us tractaré amb blanura,

a vós i a tota la vostra brava gent.           

En aquest setge us sou cobert de glòria,

fent la defensa amb guerrejar lleial.

A mon penó Déu dóna la victòria

mes, quan d'açò s’escriga l'alta història,

hi restarà el nom vostre perennal.                               

Ara us prego: abraceu la llei cristiana,

la que, en los savis temps de l'antigor,

senyoreja aquesta terra valenciana.

Així podreu romandre dins Borriana,

sols baix mon ceptre, com abans, senyor.                   

Preneu espill en vostra infortunada

sultana, que tenim de cos present.

De nena amb rite cristià fon batejada,

i abans sa mort, sabent-ho, conformada

ha pres la fe cristiana amb cor fervent.              

SEGON NARRADOR

Ací els moros, i més los de València,

mostren ganes de vore el cos difunt.

Lo rei mateix los guia a la presència

d'En Vicent, l’antic emir, el pare de Seidia,

Abú Seid, i de sos fills, que la vehemència

del dolor a la morta els clava junt.             

La morta vetllen dins d'un ampla tenda

mig fosca, en son escó, entre cirials.

Hadrí, davant de la visió estupenda,

queda clavat i mut. Al poc, da renda

solta als xanglots: los seus fan planys iguals.             

I en alçar-se l'emir i dar-li els braços

d'agraïment en mostra i amistat,

Hadrí rebuja entrar en aquells llaços,

i diu, girant cap a la porta els passos:

AL HADRÍ

Sultana i jo en un dia hem acabat!                     

SEGON  NARRADOR

I, quan són fora, Al Hadrí es gira al rei d'Aragó,

i li diu:

AL HADRÍ

Rei, mercés per vostre zel,

i per la benvolència que l'inspira,

mes jo al Profeta de la gran Hegira

en vida i mort he de restar fidel.                 

PRIMER NARRADOR

Llavors a En Blasco i a son fill abraça;

i, muntant, abatut, en son corser,

seguit dels seus pel mig del camp repassa;

i dins Borriana entrant, prompte ix en massa,

guiant-lo ell, lo veïnat sencer.                                               

Lo veïnat sencer segons lo pacte

de rendició, portant cascú en fardell

los bens que pot; i encaminant-se en l'acte

de cara a Nules, l'empinat castell.                               

SEGON NARRADOR

Lo rei cristià i los seus bé que contaren

los eixits de Borriana habitadors:

més de set mil de tota edat passaren

entre els cristians i els seus marcials honors.

Era la vespra del Patró d' Espanya;

Lo rei i hosts, cantant salmes a Déu,

en lo lloc entren....

L’hora en què el sol banya des del zènit lo món,

clou la campanya,

¡i en l'alminar més alt brilla la Creu!                  

Claus del cant tretzé: "Martiri"

CLAUS DE L’ACCIÓ DEL CANT TRETZÉ DE SEIDIA

El cant de l’alçament d’Alí i del dolor i mort de Seidia

El cant tretzé de Seidia de Garcia Girona, intitulat «Martiri», tanca la història d’amor entre Artal (personatge històric) i Seidia (personatge fictici). Com diu el professor Joan Peraire en l’estudi «Seidia: història i èpica» (1991: 339), en aquest conflicte el personatge d’Alí «juga un paper importantíssim [...]. Contribueix així a donar verosimilitud a la història».

Al palmerar del voltant de Borriana, la batalla de la guerra té el seu reflex en l’oratge dels núvols del cel, «llançant foc i metralla/ de gros granís i pluja, i amb tant de poder, que esqualla/ dels combatents les ires, i els esbargeix l’esglai». Garcia Girona explica que la tempesta ha impedit els escamots musulmans arrecerats a Almassora de respondre a la conquesta de Borriana per la host de Jaume I. Blasco d’Alagó i els seus homes es refugien dins l’alqueria fortificada de Benadressa, contra la qual Alí organitza un assalt, però la mainada dels almogàvers catalans foragiten els sarraïns. El cadí d’Eslida fuig amb cent homes cap al castell de Borriol, que assalten per apoderar-se d’Artal, contra les ordres d’Al-Hadrí. Artal és lligat com un màrtir, és tret del castell «com a Crist de l’Hort», de manera que el grup s’encamina per la costa Garrofera cap a un paratge del palmerar de la Plana.

Al pla de Vilafamés, Seidia, que es dirigia a Borriana amb la vintena de cavallers cristians que ha alliberat a Culla, fuig de la trobada amb l’escamot que ha enviat Alí des de l’Alcora. Primerament, els cavallers defensen Seidia i s’enfronten als musulmans, però, poc després, la trobada amb Alí i deu homes fidels fa inútil la resistència. La sultana viu un moment de desesperació i intenta suïcidar-se llançant-se contra una espasa que branda un musulmà. El personatge de Seidia es transforma ara en una pura víctima. No és casualitat que Garcia Girona pose en boca de la jove el record de Crist: «¡Déu mort en creu al calvari!». Alguns cavallers cristians aconsegueixen de fugir a Borriana. Seidia esclata en plors, Alí li diu irònicament que avui serà el dia de la seues noces amb Artal i se’n riu de les seues invocacions cristianes. Després de beure unes tasses de sabà o vi blanc amb els altres sequaços, Alí ordena que munten Seidia sobre una mula, però, abans de pujar a la somera, la jove es cobreix amb un vel i pronuncia un breu discurs exculpatori, on accepta la seua mort i també la previsible d’Artal com a testimoni de la fe: «La sang dels dos martiri sagrat serà i corona/ d’un amor pur...». Els que seran els seus botxins queden un moment commoguts. La comitiva es dirigeix cap a la costa i veu la mar immensa per Benicàssim. Lluny de la Plana, la narració, d’acord amb un paral·lelisme cronològic, ens presenta l’ermità de Sant Pere de Galintort, que es lliura a la penitència de la flagel·lació, i postrat en terra «l’esperit se li desola/ en compunció infinita». El to de les paraules del savi ermità, quan demana a Déu estalviar el dolor i escarni a Seidia, evoca les angoixes de la Passió de Crist a l’hort de les oliveres: «Passeu-me a mi lo calze, que a ella haveu de dar-li,/ i l’ànima abatuda vulgueu Vós abeurar-li».

Mentrestant Seidia es mostra «triomfant de l’agonia», comparable a la de Jesús. Un genet avisa Alí que els cristians estan a prop. I totes les accions s’acceleren. El d’Eslida arranca violentament el vel de la jove i brama demanant a l’escamot d’apressar-se. En eixe moment Garcia Girona ens presenta un flash-back sobre l’acció de Blasco d’Alagó, que a l’eixida del sol ha abandonat Benadressa. Acompanyant de cent homes a cavall, també ha partit d’aquell lloc Abú Seid, que és presentat com a «lo gendre de Blasco». És curiosa aquesta al·lusió a la parella d’Artal i Seidia com a casats. El cabdill de la host morellana, manifesta ara una pretensió sorprenent: cremar «la selva de palmeres», que ocupa bona part de la Plana, entre Borriana i Orpesa, perquè és «un alberg de bandejats», i trampa per als cristians, que hi han patit «la insídia traïdora». Garcia Girona s’apressa a dir-nos que la idea de cremar el paratge l’ha concebuda sense saber que el seu fill i Seidia s’hi troben dins.

L’escena del martiri té una planificació molt cinematogràfica. Artal es troba ja lligat a un tronc de palmera, i Alí ordena que els arquers se situen al seu davant. Les fletxes llançades pels cristians ja volen prop d’aquells moros rebels. Amb suprema espenta, per evitar l’amenaça de caure en mans cristianes, Alí fa caminar ràpidament la mula de Seidia, a qui desmunta bruscament i agafa opressiva. Amb aire sàdic, agafa la jove amb una mà i li mostra el seu amor, Artal. La impressió que rep Seidia és profunda, i –desesperada- cau morta d’un atac de cor. A l’altra mà Alí du un punyal i ordena als arquers que disparen sobre el cavaller. Però, alhora, una altra sageta, d’un arc cristià, ja vola cap a ell i el mata travessant-li la gola. Llavors hi arriben els homes d’en Blasco, que ataquen els musulmans, fins que es rendeixen. Quan arriba el cap de la host, Artal ja ha aconseguit deslliurar-se de les lligadures i, mig despullat, corre cap a la morta. Garcia Girona ens presenta una versió versemblant del que ha passat: «Cap fletxa li han clavada/ los ballesters d’Eslida: lo tronc sol han ferit!». Artal abraça fortament el cadàver i brama desesperat. La ira que sent la desfoga sobre el cadàver d’Alí, a qui li clava diverses vegades el punyal al cor, enmig d’un «accés feral». Les paraules de Blasco d’Alagó, ara que ja ha desaparegut el perill de la relació del seu fill amb Seidia, són de compassió, ara que Artal manifesta el seu desig de morir. Després d’un profund gemec, el jove amolla el cadàver i es atés pels cavallers, que comproven que no ha estat ferit. El cos de Seidia, impressionant de bellesa, és dipositat sobre un escó cobert amb pi i palmes. Li junten les mans damunt del pit. El fet que el rictus desesperat dels llavis s’haja desfet provoca admiració. Un cristià opina que «Amor l’ha morta». En aquell moment tan emotiu, Blasco és informat que Seidia era cristiana, Artal continua amb la idea de morir i «com lleó gemega». Per fi, el separen del cos i tots marxen cap a Borriana. Als darrers versos d’aquest cant, Garcia Girona torna a les personificacions dels sentiments en la natura -bufa el vent fresc i suau, les palmeres «llurs verds palmons inclinen en to de melangia»- però el final suggereix un dia radiant, clara metàfora del triomf del cristianisme: «la mar ja no és boirosa, ja és blau aquell migdia,/ un dels més blaus i esplèndids de sol i fresc oreig!...»

Qüestions sobre el cant tretzé

cant tretzé

Martiri

Alçament sediciós d'Alí. Assalt a l'alqueria de Benadressa. Contramarxa a Borriol, on segresta Artal i fa dur-lo al bosc del Palmeral. S'apodera també de la sultana, quan tornava de la serra, i se l’emporta al mateix bosc. Blasco, creient els moros emboscats al Palmeral, ix amb sa host a botar foc i destruir la selva. Hi aplega al cor al temps que Alí i los seus, havent lligat Artal a un tronc, van a assagetar-lo als ulls de Seidia. Aquesta, a tal vista, mor d'un cobriment de cor. Mort d'Alí. Desesperació d'Artal. Conducció del cadàver de Seidia al camp cristià.

Qüestions de comprensió de la trama del Cant Tretzé de Seidia

Qüestions	Vertader (V)	Fals (F)
La host de Blasco d’Alagó vol rescatar Artal però no Seidia
Seidia intenta suïcidar-se quan és detinguda per Alí i els seu homes
Artal s’enfronta a Alí en duel per la llibertat de Seidia
Seidia mor en un palmerar de l’actual terme de Castelló

Tema d’expressió escrita:

Explica els sentits que es donaven a la mort en l’Edat Mitjana.

Existien cementeris a l’actual País Valencià abans de la conquesta del rei Jaume I? En quins llocs estaven situats els cementeris i per què?

Cant tretzé: "Martiri"

CANT TRETZÉ

MARTIRI

Alçament sediciós d'Alí. Assalt a l'alqueria de Benadressa. Contramarxa a Borriol, on segresta Artal i fa dur-lo al bosc del Palmeral. S'apodera també de la sultana, quan tornava de la serra, i se l’emporta al mateix bosc. Blasco, creient els moros emboscats al Palmeral, ix amb sa host a botar foc i destruir la selva. Hi aplega al cor al temps que Alí i los seus, havent lligat Artal a un tronc, van a assagetar-lo als ulls de Seidia. Aquesta, a tal vista, mor d'un cobriment de cor. Mort d'Alí. Desesperació d'Artal. Conducció del cadàver de Seidia al camp cristià.

PRIMER NARRADOR                

Dos jorns després, en l'ampla del Palmeral garriga,

los horrors de la lluita de nou s'hi eren citats:

puix d'una banda els moros, que amb l'eslidà fan lliga,

de l'altra, gent d'en Blasco, gent brava sens fatiga,

front a front s'espessien, com núvols carregats.            

Emperò los vers núvols del cel, que a gran batalla

també s'avolumaven, volant pel blau espai,

de sopetó ja tronen, llançant foc i metralla

de gros granís i pluja, i amb tant poder, que esqualla

dels combatents les ires, i els esbargeix l'esglai.

SEGON NARRADOR

Poder, que aquell dels hòmens i núvols venç fortíssim

és lo que núvols i hòmens ha trastornat: lo sol,

que, els jorns darrers, ses grenxes de foc, del front altíssim

estarrufant, l'Apol·lo de l'Olimp antiquíssim,

la terra l'ha alterada de l'un a l'altre pol.                     

Així los falla als moros lo crit de rebel·lia

alçat dins d'Almassora, per la causa d'Alí,

contra el valí i sultana, ¡notats de felonia!

Si els elements no, en Blasco bastava en aquell dia

per a desfer dels moros semblant cisma i motí.

PRIMER NARRADOR

En Blasco i ses esquadres, desfeta la tronada,

se'n van a Benadressa, mas prop de Castelló,

o siga, una alqueria, pel rei fortificada

després de la victòria del capità Montcada,

la nit que els moros feien de viures conducció.

Allí dins son reducte la nit passar proposen.

Los rep qui allí comana, l'intrèpid Assalit:

refan sopant los cossos, que tots seguit reposen ...

Mes Alí, a qui ses turbes desobeir no gosen,

fer-hi un assalt los mana, passada mitjanit.                

SEGON NARRADOR

A eixa hora ja los moros, ullant com llops per fora,

errant per la malea, los ulls com foc rosents,

assalten l'alqueria, per tots costats a l’hora;

ja avança, ja recula l’onada assaltadora

segons va la defensa dels cristians combatents.                    

Aquests, de prompte, amollen, la tanca és aplanada;

la brega en les tenebres és lluita cos a cos.

Los clams i udols de ràbia, rompent la nit callada,

¡qui sap on aplegaven! Tal volta la mainada

dels catalans va oir-los... puix prompte, de socors

al mas setiat volaren algunes companyies

d'invictes almogàvers, guardians d'aquells camins.

Dels moros lo desori bé diu les valenties

dels combatents que apleguen... S’acaben les porfies

d'assalt, i vençuts fugen i errants los sarraïns.            

PRIMER NARRADOR

I on és Alí? ... Fa estona que, abandonant la brega

s' ha destés amb cent hòmens, camí de Borriol.

Lleuger, en menys d'una hora del lloc al mur aplega,

i al guarda de la porta, d'astúcia armat li prega

per a ferits de guerra sopluig baix de trespol.

Lo guarda el rastell obre, l'agarren i emmordassen:

I en mut tropell tots entren: entre ells Ariel hi va.

Aquest i Alí a la porta del caid ferm escridassen.                 

Altres encenen falles. Lo caid ix: l'amenacen

que lliure Artal.

CAID

Sens ordre no, per Al·là!                                   

PRIMER NARRADOR

Llavors los dos l'embroquen: ell, d'un tall d'almeixia,

lo cap al mag Ariel ja li obre, cridant:

MORO

¡Ací, tens, traïdor!

ARIEL

¡Ajuda a mi!

SEGON NARRADOR

Als seus crida Ariel, l'eslidà, i l'alcaidia

corrent al caid assalten, amb clams i tropelia;

el caid i els seus defenen, mes cauen amb honor.

D'Artal la cambra troben. Li diu Alí:

ALÍ

Amic, anem afora.

jo et porto l'ansiada llibertat.

SEGON NARRADOR

Artal, als crits deixant-lo la son ensopidora,

en lo llit, refregant-se los ulls, mig s'incorpora,

i, Alí veient, diu:

ARTAL

¡Déu! ¿no tens de mi pietat?

ALÍ

¡Sí, germà, sí!                                  

PRIMER NARRADOR

I amolla burlona carcallada

son rival implacable. Diu després:

ALÍ

¡Lligueu-lo!                                     

PRIMER NARRADOR

Artal fa per llevar-se del llit gran bracejada:

en va, que al coll li tiren de corda una llaçada

i deu punyals li amostren: ha de donar-se pres.

Traient-lo, com a Crist de l' Hort, del castell ixen

i amb gran silenci baixen al vell camí reial.

Alí, impacient, ses òrdens als seus dóna.

Escullen trenta cavalls, i el pobre pres arramblant,

partixen per Costa Garrofera, tot dret al Palmeral. 

Alí té, en l’espessura d'aquell bosc, un paratge triat,

on als seus mana portar lo rival pres.

Ell, deixant-se la força, sols amb vint de coratge,

sens esperar al dia, camí amunt pren viatge

cap al solcat de sendes Pla de Vilafamés.                    

ALÍ

¡Ara, a pillar-la a ella!

SEGON NARRADOR

Los diu amb ses ullades,

enceses de goig feréstec, brillants en la foscor. 

I les cavalcadures picant a les illades,

tots a bon trot caminen, i les potes ferrades

d'aquell barranc los ecos desperten trists a cor.

segueix dient Alí, el d’Eslida:

ALÍ

No pot tardar la fembra,

que enyora massa el mascle: ¡ha! ¡ha! ¡prompte el tindrà!

Uns quants allà allargueu-vos, a tapar-li l’eixida,

si va per les Useres a l’Alcora de fugida:

Jo amb deu vull esperar-la, si ve per mig del Pla.             

PRIMER NARRADOR

¡Déu del cel! En efecte, aquella nit baixava

la nova convertida, dret al camp d'Aragó.

Una vintena d' hòmens amb armes l’escortava:

aquells cavallers jóvens, que a Culla ella guardava:

sols s'ha aturat dos dies, després sa conversió.

En va han intentat detindre-la sa gent, plorant de pena,

i lo vell solitari. Ahir, de bon matí,

son Benassal deixava ben trista mes serena.

¡Sa casa i bella pàtria de grats records tan plena!

Seidia trista exclamava:

SEIDIA

¡Déu meu! ¿no em tornareu ací?

SEGON NARRADOR
I sos ulls, que tenyien d'enyor aquell paratge,

com pinta amb sos raigs tebis los cims lo sol ponent,

los bells camps contemplaven de rossos blats i herbatge,

los castellets, les llomes vestides de boscatge,

i de sos ulls dues perles rodaven suaument.                

En aplegant a Culla, son feu i senyoria,

goig de tornar-la a veure li mostren los veïns.

Los cavallers deslliura, que allí en presó tenia:

SEIDIA

¡Germans, ja sóc cristiana!

¡Lo cel m'envia per a la pau dels hòmens, cristians i sarraïns!

PRIMER NARRADOR

No creuen el que ouen aquells vint jóvens presos,

semblant-los bell ensomni la nova llibertat.

SEIDIA

Vindreu amb mi a Borriana: sí, no estigueu suspesos.

Jo i lo rei vostre prompte estarem entesos

i morirà la guerra en mans de l'amistat.   

PRIMER NARRADOR

En caure el dia mouen, alegres, vers Borriana,

de llibertat los aires bevent amb gran alé.

Primer, vergonya els veda parlar-li a la sultana,

sabent com ella és filla d'emir, ¡i ara cristiana!...

Mes ja se li ofereixen com germans en la fe.

SEIDIA

Quan serem a la Plana, pot ser trobem partides

d'alguns moros de guerra, qui alçats són contra mi.

Farem via per sendes escondides.

CAVALLER CRISTIÀ

A vostra persona seran murs nostres vides.                         

PRIMER NARRADOR

Portant eixa conversa fan a bon trot camí.                           

Fan camí en les tenebres per costes i vallades,

les que passà Seidia pujant a Benassal.

I allà, quan les Cabrelles en l'alt són empinades

del cel florit, i mengen ses flors de llum gemades,

de Vilafamés entren al Pla i camí reial.

¿I no et vol Déu que, a eixa hora, corria l'avançada

dels d'Alí a les Useres pel Pla obert, de gaidó?

Algun brogit degueren oir, puix fan parada.

MORO

¡Al·là ah bar!

MORO 2

¡Al·là és gran!

SEGON NARRADOR

Per salut criden a l'arribada dels cullerans.

Responen aquests d’igual acció, i la sultana

afig resolta quan los d'Alí pregunten:

MORO 2

¿Qui sou? ¿Cap on aneu?

                

SEIDIA

¡Som moros de pau!                                          

PRIMER NARRADOR

I, sense més paraules, al cavall mitja volta

li fa pegar, i trenca, corrent a brida solta.

Los vint cristians que porta com la mestressa fan.

SEGON NARRADOR

Si abans baixar pensaven pel camí de l'Alcora,

ara tot dret enfilen la vall de Borriol.

Los eslidans, dubtosos primer, ja sens demora

darrere d'ells arranquen. En aquell punt, l'aurora

d’argent amb sa rialla del cel templava el dol.

Los d’Alí criden:

MOROS 1 i 2

¡Traïdors! ¡Rumís! Els muslims no fugen.                  

PRIMER NARRADOR

I més los cavalls toquen, i encalcen els cristians.

Aquests al galop corren, i tot combat rebutgen.

Però de sobte assomen Alí i sos deu, que pugen,

¡i eixir-se'n ja no poden d'aquell cercle d'alfanges!

ALÍ

Pareu-vos!

SEIDIA

Jesús, valeu-me!

Valents! Prest defenseu-me!                                                 

PRIMER NARRADOR

Diu Seidia a sa quadrilla,

I tots traient de beina l'acer, que enfurit brilla,

els enemics embroquen, per a obrir-se camí.

¡I com a fondo es tiren! Ben prest, mitja dotzena

d'àrabs malferits tomben amb infernal clamor;

mes entren per darrere d'aquells primers la dena,

i Alí diu llavors:

ALÍ

¡Caceu-la! ¡Va ella!                                                     

SEGON NARRADOR

A gola plena crida,

i als qui la guarden combat amb gran furor.

Ella a matar-se es llança contra l’alfange contrari,

abans que caure viva d'Alí baix lo poder.

La fan presa.

SEIDIA

¡Déu, mort en creu al Calvari!

PRIMER NARRADOR

Los seus, caiguts o presos, algun pot escapar-hi

i córrer a Borriana, lo cas a fer saber.

De Borriol les crestes llavors lo sol ja dora.

La presa en plor esclata. Alí, amb fingida veu

diu lo castel1 mostrant-li:

ALÍ                                                                                      

¡Mira el niu de qui enyora

ton cor sense esperança!...

No; que mà benfeitora l' ha tret,

per a tu, lliure: ¡la boda avui fareu!

SEIDIA

¡Jesús, misericòrdia!                                          

ALÍ

¡Dimoni! ¿Gemecs d'estil rumí?

No et valdrà de ton pare la hipòcrita vilesa.

Companys: ¿oïu la casta, com son bordeller resa?                  

PRIMER NARRADOR

Ells, amb bestial riota, fan cor d'ella al botxí!

ALÍ

¡Mal llamp del cel t'encenga! Mes no: fora amenaces.

¡Si és hui ton més gran dia! ¡Beguem a ta salut!

PRIMER NARRADOR

Segueix Alí. S'afonden de sabà bones tasses.

¡Si li en fan a la màrtir, de befes i carasses!

De sobte Alí, ple d'ira, diu:

ALÍ

Movem amb promptitud!

Al llom acavalleu-la d'eixa mula saguera,

i feu-li quatre escorta, mereix bé tal honor.

La ruta us és sabuda, la costa Garrofera.

¡Vaja! fes bona cara, que ton promés t'espera,

I no està bé li portes les perles de ton plor.                 

SEGON NARRADOR

I la costa emprenen al sol ixent de cara.

Seidia, humil, es lleva del cap lo cabasset;

son vel plegat desdobla, per tapar-se la cara.

Mes ans d'aquesta guisa son cor a Déu declara

i per davant protesta de mort o altre malfet:

SEIDIA

Oh Crist!, tard la llum vostra dins l'ànima és entrada.

Quin mal he fet? ... Emperò, ¡la mort voleu de mi!

Voleu-me, a exemple vostre, escarnida, immolada.

Déu meu! jo no sóc digna de gràcia tant preuada.

Que en mi enter s’acomplisca vostre voler diví!

Muslims: no tinc cap culpa. De mort o d'altre ultratge

que em vulgueu fer, protesto davant del ver Al·là.

És cert, m'he fet cristiana. Si el jurat vassallatge

per ço em negueu, ¡almenys ma honra i alt llinatge

no profaneu! ¡La ira divina em venjarà!

Jo em clamo del segrest d'Artal ... Res se me'n dóna

que a ell i a mi d'infàmia lo fang al front tireu.

La sang dels dos martiri sagrat serà i corona

d'un amor pur... I feta, com a sultana i dona,

eixa protesta, em callo fins que seré amb mon Déu!                   

SEGON NARRADOR

Amb fort gemec Seidia es calla, i als ulls lo vel es tira

Sos botxins un punt queden vençuts de l’emoció.

La costa ja dominen: immensa allà s'obira

la mar per Benicàssim: boirosa, no respira;

d'ahir li dura encara l'enuig i irritació.    

ALÍ

 ¿Què, les mixorreries d'aquesta us fan caldor?

SEGON  NARRADOR

L’eslidà un renec pega notant los seus com callen.

I ells que, vil casta, prompte de tot l'honest davallen

al fondo de lo infame, de nou ferm s'encanallen contra la pobra:

els punxa son amo insultador.

La màrtir en fort èxtasi de dolor recollida,

pareix no conturbar-se d'aquell embat d'infern.

I ve un moment que exclama, amb veu mig desfallida:

SEIDIA

¡Déu meu! ¿i quina és la joia que així em té posseïda?

PRIMER NARRADOR

I amb un lleuger somriure mostra aquell goig intern.

Des d’ahir que per ella l'asceta de la Mola

de Galintort, angoixes de mort està passant.

Postrat, la cara a terra, l'esperit se li desola

en compunció infinita, mentre son cos immola,

en sanguinós martiri, sa espatlla flagel·lant. 

ERMITÀ DE GALINTORT

¡Déu de pietat!, vulgueu estalviar-li

tota dolor i escarni, puix no té culpa, no.

Passeu-me a mi lo calze, que a ella haveu de dar-li,

i l'ànima abatuda vulgueu Vós abeurar-li

¡de vostre Bé i Bellesa, amb un raig de visió!

PRIMER NARRADOR

Boia també, i domèstics cristians de l'alqueria

de Benassal, tots preguen, plorant desconsolats,

veient fer al sant home; los ou Déu, puix Seidia

serena es torna, immòbil, triomfant de l'agonia

que no paren de dar-li, cruels, aquells malvats.

De prompte un genet moro, pujant a la carrera,

arriba per darrere:                                                       

MORO GENET

¡Que ve prop lo rumí!

ALÍ

¡Mal llamp! ¡Dona perduda!                                

¡Toqueu de pressa! I alça’t lo vel tu, mixorrera,

¡que no et lliure ni Crist de veure el teu mal fi!               

PRIMER NARRADOR

I tira-li sarpada, i el púdic vel li arranca,

mes los cabells, desfent-se, li formen millor vel.

ALÍ

¡A pressa més!                                                   

PRIMER NARRADOR

Bramuga. I avall en marxa franca

ja són al pla: de palmes al bosc poquet los manca.

Los rumís dalt assomen, movent-se al blau del cel.

ALÍ

¡Correu uns quants al nuvi a pendre-li albixeres!

PRIMER NARRADOR

Alí es mofa, l’entrada del bosc quan passen ja.

I vergada a la mula, i a prendre les dreceres.

Visió de les pilastres a nucs de les palmeres …

¿Què s'ou?... De banda dreta, brogit obscur, llunyà...

ALÍ

¡Al galop!                                       

SEGON  NARRADOR

Alí brama, i més furiós vergueja

la mula de Seidia... Del cor del Palmeral

pe1 dret ja no els separen ni dos trets de bassetja.               

Allí en un rodal ample, on la selva es clareja,

los primers d'Alí guarden, lligat, el pobre Artal.

Aquell soroll s'acosta... D'en Blasco és la mainada

que el Palmeral esburga, seguint ja son senyor.

Anit els deia don Blasco als seus,

Passada dels moros l’envestida:

BLASCO D’ALAGÓ

¡Aneu! féu una breu sonada,

que lo nou dia una obra veurà de gran rigor.          

PRIMER NARRADOR

I a punta de sol, ràpids, han deixat Benadressa;

també és partit lo gendre de Blasco amb cent cavalls

vers Borriol, per vores del lloc a fer travessa.

D'en Blasco les esquadres a l’espessor revessa

del bosc són aplegades, amb hores i treballs.

Anant los ha dit Blasco:

BLASCO D’ALAGÓ

Cremar vull, i arrasar-la

la selva de palmeres, alberg de bandejats.

Allí, qualsevol feta, los moros amagar-la saben;

allí la insídia traïdora preparar-la...

¡Ai! ¡los cristians cent voltes com hi han caigut errats!

De segur que les turbes d'aquesta nit, hostatge

han pres de la gran selva dins lo misteri fosc.

Anem, oh braus, a traure'ls, pegant foc al boscatge.

Desfem-los la mallada; que mai més lo passatge

de Borriana a Orpesa ens tanque ja eixe bosc.                     

SEGON NARRADOR

Açò el cabdill magnànim de la host morellana ha dit,

la contramarxa d'Alí sens sospitar,

ni molt menys l'infortuni d'Artal i la sultana.

Los seus, per vàries sendes, lo bosc per la solana

han entrat, foc i ferro metent a aniquilar.

I aquest lo brogit era que tant Alí torbava,

que més per punts creixia de rames al soroll.

Puix Blasco, afinant l'esme, més pressa als seus donava...

Alí, agarrant la mula de sa innocent esclava,

i son coltell de beina traient, de ràbia foll, ronca:

ALÍ

¡No eixiràs viva, si ací eixos cans apleguen!               

PRIMER NARRADOR

I en açò uns quants que vénen:

MORO

Senyor, havem lligat Artal a un tronc;

¡però ja ens entren rumís!

ALÍ

¡Que arquers s'apleguen

enfront d'ell, i que aguarden!

PRIMER NARRADOR

Alí diu. Ells dobleguen,

tornant-se'n a tot córrer a aquell brosquil sorrat.                     

En tant esquincen rames, de la mort missatgeres,

sagetes dels d’en Blasco, volant d'ací i d'allà;

los qui ja han vists los moros pels fraus de les palmeres,

i voltar-los intenten, com caçadors de feres.               

Alí, amb suprema espenta, ja llança dins del pla

aquell de meitat selva la mula de Seidia.

Bramant, desmunta a aquesta i agarra-la opressor,

i son amant mostrant-li, que al tronc lligat gemia, li diu:

ALÍ

¡Mira'l!

SEIDIA

¡Ai! ¡Artal meu! ¡No!                                         

PRIMER NARRADOR

¡Un ai!... l'aire esgarrant, fa via...

És d'ella, ¡que es torç, morta d'un cobriment de cor!

Alí l'aguanta, i alta la del punyal mà dreta,

crida als arquers, mostrant de Blasco al fill.

ALÍ

¡Tireu-li!                                                   

SEGON NARRADOR

Alí no parla més: cristiana, d'arc venjador, sageta

li travessa la gola ... La Mort, groga careta li posa,

i cau per sempre d'Eslida lo cabdill.         

En açò ja d'en Blasco los hòmens invadeixen

lo lloc de totes bandes, los moros acaçant,

que, mort son cap, no aturen; los d'Alagó els fereixen

i cerquen i acorralen, fins que tots es rendeixen:

del bell triomf d'en Blasco trofeu valuós seran.

Aplega el cabdill ara: los seus ja allí es congrien.                 

I ¡oh vista! Artal solt veuen córrer mig despullat

vers la morta, en qui encara ells reparat no havien,

i llest alçar-la en braços. Corpresos, no porfien

preguntar-li ¿qui eres? ¡ni aquell cadàver amat!

PRIMER NARRADOR

Lo pobre amant, al vore en les mans d'Alí sa aimada,

tal tremolor de nervis son cos tot ha invadit,

que ha trencades les cordes de sola una estrebada:

i al crit d'Alí «Tireu-li!», cap fletxa li han clavada

los ballesters d'Eslida: lo tronc sol han ferit!

¡Moments d'embarg los d'ara! Mut, groc, grenyut, terrible,

Artal al bell cadàver es lliga amb fort abraç.

Per fi romp. I el blanc dels ulls movible girant amb ira, brama:

ARTAL

¡Seidia! ¡Morta! ¡Morta!

¿On estàs tu, Alí, monstre horrible?

SEGON NARRADOR

No gosa ningú dir-li:

CRISTIÀ

¡Mort lo tens ací detràs!

SEGON NARRADOR

Mes ja Artal se n’adona i, al braç sempre la morta,

damunt d'Alí ja es tira, i arranca-li el punyal.

ARTAL

¡Assassí! ¡Assassí! ¡Assassí!                                   

SEGON NARRADOR

I més prompte que es conta, vibrant en sa mà forta,

cau-li sobre el mort l’arma, i al cor li obre gran porta .

¡Molt costa a Artal retraure'l d'aquell accés feral!

Don Blasco en tant desmunta, i anant al fill de cara, li diu:

BLASCO D’ALAGÓ

Fill meu, ¿així ara et trobo de malmés?

¡I amb eixa mora! ¡I morta!

PRIMER NARRADOR

Lo fill a ell s’encara

i fit a fit lo mira... De foll mirada clara...

Fins que respon al pare aquestos mots només:

ARTAL

La mort vull, senyor pare; car sóc culpat sens mida.

BLASCO D’ALAGÓ

¡Oh, fill! No, ¡tot clemència sóc hui, i compassió!

ARTAL

¡La mort! ¡La mort demano!                                         

PRIMER NARRADOR

Amb l'ànima enternida llavors Blasco l'abraça.

Lo fill pot dar eixida per fi a un gemec fondíssim:

li agarra reprensió i amolla la difunta.

Tots en socors es tiren.

Li aparten lo cadàver... Després de grans treballs,

lo tornen a la vida. Son cos atents regiren

per si és ferit: res troben..., ja sos esperits respiren...

un llenç al cos li volten, i moriscs abrigalls.

En tant allà a una banda lo cos de la difunta

en bell escó estenen de pi i de palmes fet.

Damunt del pit la màrtir ses belles mans ajunta,

de sa carura encara la gràcia no tresmunta,

i el rictus de l'¡ai! últim dels llavis s'ha desfet!

Admiració en les cares de tots los presents posa. I es diuen:

CRISTIÀ

¡Així era de noblesa i beutat

d'Artal l’enamorada! ... ¡Oh primerenca rosa!

SEGON NARRADOR

I recordant l’escena de sa mort misteriosa, exclamen,

en veure Artal lligat:

CRISTIÀ

¡Amor l'ha morta!

SEGON NARRADOR

Don Blasco, quan quiet deixa son fill, allí s'acosta, dient:

BLASCO D’ALAGÓ

¡Oh infortunada! per fi en mes mans et veig.

Pagada has amb usura de ta culpa la costa.

Però vassalls, acaben de dar-me la resposta

que era cristiana: infanta va rebre ja el bateig.

ARTAL

Caveu una ampla fossa, ¡que hi càpien dues persones!

¡Soterreu-nos a tots dos!

A nostres fronts cenyiu-nos les fallides corones

de nostre desposori; del temps entre les ones,

¡un etern bes baix terra serà nostre repòs!                  

SEGON NARRADOR

I  Artal, açò dient, es tira damunt de la llitera,

sens que impedir-ho puguen los que hi són avinents.

S'abraça amb la difunta, ja blanca com la cera:

i com lleó gemega, qui perd sa companyera,

llançant, mentre tots callen, al cel sentits laments.

Per fi ja los separen, i a Borriana fan via.

Tots ploren... Les palmeres, del vent al remoreig,

los verds palmons inclinen en so de melangia;

La mar ja no és boirosa, ja és blau aquell migdia,

un dels més blaus i esplèndids de sol i fresc oreig!